L’Orquestra de Cambra Illa de Menorca reivindica Antonín Dvořák i recupera Florence Price en la inauguració dels Festivals de Música d’Estiu de Ciutadella i Maó
En un moment d’auge reaccionari, incertesa i grans turbulències a nivell global, no sembla casualitat que l’OCIM inauguri una nova edició del Festival de Música d’Estiu amb el compositor txec Antonin Dvořák i la compositora afroamericana Florence Price. “El nou món. Dvořák i Price” és el títol sota el que l’agrupació musical menorquina ha omplert els teatres de les capitals de llevant i ponent aquests dies 9 i 10 de juliol, acostant al segle XXI els somnis romàntics que la segona meitat del segle XIX posà damunt la taula tant a Europa com als Estats Units.
El context és en aquest cas important. El director de l’OCIM, Francesc Prat, explicà a l’inici del concert, com Dvořák fou contractat pel Conservatori Nacional de Nova York per a buscar el “so propi” d’un país que encara era relativament jove, una visió adanista que encaixàs amb els nacionalismes romàntics que recorrien Europa en aquella mateixa època. Prengué dues referències: la música afroamericana i la música de la població índia/nativa dels territoris nord-americans, tot i que la seva simfonia també està impregnada amb l’enyorança de la seva terra natal.
En el cas de la música afroamericana és on entra en escena Florence Price, a qui s’ha interpretat per primer cop als teatres de Maó i Ciutadella, una figura que havia estat injustament oblidada i a la qual per fi s’està donant el reconeixement que mereix. De fet, la historiadora de l’art i divulgadora musical Mar Medinyà va ser a Menorca (convidada per l’OCIM) presentant el seu llibre Múrries. Una breu història de la creació musical femenina de la Mediterrània nord-occidental i va realitzar dues xerrades amb el títol «El nou món de Florence», els dies 7 i 8 al Teatre Principal de Maó i al Claustre des Seminari de Ciutadella (aquí de la mà de VaDLlibres), respectivament. A més, mantingué una conversa amb el músic de l’OCIM Pau Marquès que es publicà a la revista Posidònia el passat dia 4.
Entrant en matèria: en primer lloc, els 53 músics/ques de l’OCIM interpretaren la Dansa eslava op. 46 núm. 8 de Dvořák, una cadència alegre que serví com a animada benvinguda. Si un tancava els ulls, es podria imaginar la banda sonora d’un ball de palau a l’Europa de l’Est decimonònica. Una primera píndola de danses típiques eslaves, una mà estesa al gran viatge que ens espera.
A continuació, arriba el moment de Florence Price amb el seu Andante moderato per a cordes. Tot i ser una composició per a quartet de corda, l’OCIM ha decidit fer-la sonar amb el conjunt dels seus 31 intèrprets de violí, viola, violoncel i contrabaix, en un majestuós viatge a diferents intensitats que ens elevà després de la benvinguda de Dvořák. Una càlida primera part, de pausades cordes fregades, es sentí com una invitació a una plàcida nit de son. Per a la segona part, el pizzicato de les cordes entra en escena i ens porta, com en un somni vibrant, a contemplar el nou món que Price dibuixa. Un cop fet el recorregut, una tercera i última part ens retorna suaument al nostre llit.
I després del meravellós viatge amb Price, arriba el plat fort (almenys el més extens) amb la Simfonia núm. 9 en mi menor, op. 95 “Del nou món” de Dvořák, dividida en quatre moviments: “Adagio – Allegro molto”, “Largo”, “Molto vivace” i “Allegro con fuoco”. El primer moviment ressona amb alegria i eufòria, com si es tractés d’una expedició que es prepara per navegar cap a la terra promesa amb la determinació i l’optimisme de qui arribarà a bon port. El segon moviment, el més conegut i amb vàries melodies que han ressonat amb força en l’imaginari popular, és com l’arribada al món somiat on construïm una nova civilització: moments de calma (quasi silenci) s’alternen amb explosions de goig, formant una muntanya russa que el director de l’OCIM havia descrit com una “simfonia cíclica”, en què les melodies es succeeixen una rere l’altra de forma vertiginosa, retornant constantment amb diferents cadències i variacions. El tercer moviment s’inicia amb l’eufòria d’allò que ja s’ha edificat, i consolida el recorregut que fins ara hem realitzat. El quart i últim moviment podria ser més tranquil i introspectiu, però no: el tarannà torna a ser èpic, com si després d’haver imaginat, descobert i creat el Nou Món, després d’haver-lo assentat, fos el moment de llençar-se de nou a l’aventura per a expandir-lo.
Totes aquestes sensacions no serien possibles d’experimentar sense la proesa tècnica de les 53 persones que componen l’orquestra, capaces tant de projectar un bloc de so perfectament conjuntat com també de destacar-se en moments en què alguns instruments en particular prenen el protagonisme. L’orquestra esdevé així la cadena de transmissió que ens connecta amb dues veus peculiars, que des de les seves posicions perifèriques als Estats Units (Dvořák era estranger i Price una dona de pell fosca) i la tensió entre la tradició i la modernitat, van donar cos al relat de grandesa de la música simfònica del país nord-americà. És una aposta perfectament executada que ressona amb especial força en el moment actual.
Què podem aprendre, en un món tan convuls, del que ens deixaren Dvořák i Price en el segle XIX? Podríem pensar que ens queda molt lluny, però la màgia de l’OCIM ens mostrà una vegada més que la música és una eina molt potent per a traspassar fronteres geogràfiques i temporals, per a fusionar tradició i modernitat, per a somiar nous escenaris, i per a recuperar veus que havien estat oblidades. El “Nou Món” es desplegà enfront nostre com un viatge èpic que no dubtaríem a repetir.
Vicent Lozano Gil – Humanista i escriptor
