Bach o Bad Bunny?

Crònica de Marina Plovins del concert Orígens – Bach i Rameau, 13 de març a l’Orfeó Maonès

Donar la benvinguda al públic, assessorar l’espectador indecís a escollir el seient més adient, facilitar el programa de mà, desitjar que gaudeixin de l’espectacle, ser còmplice des de la distància del caliu que es viu al hall, obrir les portes de la sala i donar pas a través de les cortines verd maragda és de les feines més gratificants del voluntariat a l’Orfeó Maonès, una entitat cultural amb un teatre de primera, a l’alçada per acollir, divendres fosquet, a l’OCIM, la nostra estimada orquestra.

Qualitat que floreix i viu a Menorca

Nostra perquè, més enllà de la seva professió, els músics esdevenen persones del dia a dia de Menorca: el veí a qui saludes pel carrer, la mare de l’amic del teu fill, un amic de la infantesa amb qui comparties jocs d’esbarjo, una coneguda amb qui mantens una conversació banal al supermercat. Persones corrents al cap i a la fi, que una volta pugen sobre l’escenari deixen al descobert les seves virtuts i es converteixen en artistes de cap a peus, regalant-nos irrepetibles moments de qualitat. En ocasions cerquem aquesta qualitat fora de l’illa o l’esperem d’artistes que venen d’altres indrets; potser el que hauríem de cercar és la diversitat artística. No hi ha cap dubte que la qualitat ja la tenim, és present a Menorca, hi viu i floreix dia a dia. 

Dos dels exponents més importants del Barroc

Al lector potser li semblarà massa florida la prosa amb la qual escric aquestes línies; els presents al concert ho entendran millor. El repertori que va escollir l’OCIM per a l’ocasió es centrà en Johann Sebastian Bach i Jean-Philippe Rameau, dos dels exponents més importants del Barroc, alemany i francès respectivament. Acord a l’estètica de l’època, els músics van interpretar les obres musicals dempeus, deixant entreveure siluetes elegants i moviments estilitzats als quals no estem tant avesats a gaudir.

Donar vida a la música

El Doble concert per a violí i oboè en re menor del mestre alemany del contrapunt fou l’elegit per rompre el silenci de la sala; la comunió perfecte d’aquests dos timbres solistes adquiria qualitats de la veu humana, un diàleg fresc i nostàlgic amb una línia melòdica dolça i fina on les notes mantingudes penetraren fins l’ànima. Tres moviments recolzats per una orquestra infrangible i precisa en l’execució que es fongué amb el so més metàl·lic i brillant del clavecí. La direcció es camuflava entre els músics, amb un gest subtil, simple, just; als ulls de l’espectador s’observava una família ben avinguda.  L’acústica de la sala respongué favorablement, descobrint cada detall dels passatges més virtuosos i permetent escoltar el discurs amb la claredat amb que s’interpretà. Merescuts aplaudiments per als solistes: la delicadesa i dolçor d’Esther Pons al violí i la càlida i vibrant execució de Vicent Salvador a l’oboè.

Una cuidada selecció de Les Indes Galantes, del compositor francès, ens descobrí un semblant més literari i potser menys abstracte: danses que serviren de pretext per contar-nos una història. Ritmes suspesos que ens deixaren un buit al cor, contrastos dinàmics que es dibuixaren al mil·límetre, motius en fuga que varen transcórrer per cadascun dels instruments aproximant-se al caos controlat per resoldre’s en un acord serè. Certament, varen aconseguir donar vida a les pesades cadenes que reprimien els moviments d’aquells esclaus africans; la foscor sonora s’apoderà de l’ambient i donà pas a la llum de la següent dansa, més lleugera. 

Una oportunitat d’or

La formació, reduïda fins al moment, quasi es duplicà per a la interpretació de la Suite per orquestra núm. 3 en re major de J. S. Bach. Ens complau veure cares conegudes, però no tant sols això: una joventut tendra envaeix l’ambient; l’OCIM segueix apostant per a la inclusió de joves alumnes en els seus projectes, brindant una oportunitat d’or de la qual segur que en treuen profit a cada instant del procés. La incorporació de les trompetes, alhora contingudes i triomfants, juntament amb la percussió, precisa i contundent, aportà una nova densitat, una grandiositat que inundà cada racó de la sala. L’esperada fuga es desenvolupà amb mestria, amb motius endiablats que varen recórrer totes les cordes, creant-se un univers sonor matemàticament enrevessat dins un ordre perfectament estudiat. 

El moment perfecte per tancar els ulls

I de sobte, el moment més màgic de la vesprada, l’Air més famosa de la història. És difícil descriure la sensació que t’envaeix quan escoltes per primera vegada en viu una peça musical que coneixes, que tens arrelada dins el teu ideari, de la qual has escoltat infinites interpretacions d’incomptables artistes. Tempo àgil, direcció de nou continguda, tendresa en els passatges aguts, cuidades dissonàncies, sonoritat lluminosa i encisadora: el moment perfecte per tancar els ulls, aguditzar la resta de sentits, notar com la pell s’irisa, s’eixampla el pit i un somriure amagat es deixa entreveure. “Imaginar un nou món”, el nom que rep el projecte d’aquesta temporada, es va fer realitat, un món de fantasia i plaer diví que esdevindria efímer, únic i irrepetible. 

En Francesc Prat s’ha guanyat l’estima dels músics i l’admiració del públic

Els següents moviments de la suite varen esdevenir elegants i acompanyats per un silenci sepulcral entre el públic assistent el qual va respondre de manera entusiasta amb un aplaudiment prolongat que generà l’oportunitat d’interpretar fins a dos bis. El que pensàvem que era irrepetible va esdevenir de nou: la màgica Air de Bach i la Gavotteque la segueix. Concert rere concert, el director Francesc Prat no tant sols s’ha guanyat a pols l’estima i complicitat dels músics integrants de l’orquestra, sinó el respecte i l’admiració del públic menorquí, amb les seves explicacions sempre properes i assertives, inclús aconsegueix dirigir les nostres rialles i aplaudiments.  

Gèneres entremaliats

Uns dies endarrere llegia un article científic sobre l’activitat cerebral que generen diferents gèneres musicals. L’estudi mostrava que el reggaeton produïa major activació a l’escorça auditiva i àrees motores del cervell, regions relacionades amb el processament del so i el moviment corporal. El ritme repetitiu i marcat, les senzilles harmonies i motius melòdics provoquen que sigui fàcil preveure el que esdevindrà, proporcionant-nos sensació de reconfort i satisfacció. D’altra banda, la música barroca, per la seva complexitat compositiva, no ens complau tan fàcilment, ja que no es deixa preveure d’una manera tant òbvia. Animo a escoltar gèneres més entremaliats: no sabeu la satisfacció que un sent quan es deixa sorprendre per girs melòdics inesperats, harmonies imprevisibles o ritmes que rompen els esquemes. 

L’OCIM no deixa de sorprendre’ns. Moltes gràcies per inaugurar aquesta temporada a casa nostra. Us desitgem l’èxit per tot allà on aneu i animem tothom a gaudir del concert Orígens, diumenge 15 al Teatre des Born, a Ciutadella.

Marina Plovins, músic i docent.